Egos Teatre no s'encongeix en la monumentalitat de la Sala Gran del
TNC. Si han estat capaços de captivar amb la proximitat amb el seu Rudiggore o la nissaga maleïda (estrenat al Versus fa un parell d'anys) i de fer que el públic s'enamori d'una bruixa provocadora a En Joan sense por,
també han sabut trobar la mesura per no empetitir-se al TNC. Se l'han
fet seu amb una acció trepidant, canvis constants de personatges, girs
imprevisibles i humor un punt corrosiu. L'obra, que es podrà veure fins
al 21 de març i a la qual se li pot augurar una àmplia gira, diverteix
amb ofici.
L'adaptació de La casa sota la sorra, que
milers d'escolars han llegit, arriba farcida amb altres personatges de
Joaquim Carbó. Egos no s'ha frenat en el seu desacomplexament: en una
obra per a públic preadolescent, Pere Vidal aprofita per tocar els pits
a la Betty. I és que Egos Teatre, partint de l'aventura de Pere Vidal
(abans que Harrison Ford fos l'arqueòleg Indiana Jones a la gran
pantalla), ha bastit la peça amb homenatges a sèries de sobretaula dels
membres de la companyia: la relació entre el director de cinema i la
seva dona, l'estrella de la pel·lícula, és, inconfusiblement, la
mateixa relació de mastegots i amor entre la granota Kermit i la truja
Peggy (The muppet show). L'aparició del detectiu, també de pega,
Felip Marlot, es trufa amb la sintonia de l'estimadíssima senyora
Fletcher. Són només un parell d'exemples agafats al vol.
La
narració lineal (obligada per suportar la trama) la complementen amb
intel·ligents i divertits contrapunts. Exemples? Henry Baula, el negre
que ajuda el detectiu català, és un amable defensor de la llengua i
corregeix els barbarismes (matorral, lo que...) d'en
Vidal. La defensa nostrada per la llengua la balla Henry amb un solo de
claqué per treure's el barret i també amb unes hienes, actrius de
cabaret que duen uns ventalls plomalls quadribarrats. El despropòsit no
té mesura. Feliç troballa!
